Poema d'en Josep Fradera

Aqui teniu el tretzè poema que trobem a “Gotes de Sang”, titulat "El trovador de l'olm". Aquest llibre el malgratenc Josep Fradera el va publicar a Cuba, lloc on vivia. Clarament podem veure el pessimisme de l’autor, que també es reflexa en altres poemes com el de “La donzella enamorada” (que aconsello molt la seva plaent lectura). És un pessimisme que traspua en la majoria dels seus poemes, i d’aquests, la majoria tracten del record de la seva pàtria: Malgrat i, sobretot, Catalunya i la seva costa; sent una profunda enyorança i guarda la seva Terra sempre en el cor, cosa que el consola com pensar en la seva estimada o en el cant del rossinyol, que no considera morts perquè encara els recorda.
Ens pot fer pensar en algun dels poemes del jove Jacint Verdaguer, sobretot en la tendra ingenuïtat jovenívola que desprèn la relació amb la natura i l’estimada. Segurament Fradera havia llegit els poemes de Verdaguer, ja que a més de ser un home molt culte (com es demostra en els seus escrits) demostra lligams intel•lectuals amb el mossèn Jacint, tots dos s’estimen la seva terra i la malenconia els corromp quan s’allunyen de la Pàtria.
No vull dir amb això que puguem posar als dos escriptors al mateix nivell, ni molt menys, Fradera és un petit poeta català, però un gran poeta malgratenc!

Dalt d’un olm de la riera
hi cantava un rocinyol
am tonades tan hermoses
que per forsa eren d’amor.
Cada nota de les seves
eren de dolsura i goig;
se diría qu’era un mestre
que d’amor dava llissons.

Els vianants que hi passaven
tots allargaven el coll:
se paraven, l’escoltaven
i… no’l veien mai enlloc.
Una tarda am ma estimada
passárem aprop del olm
i’ns assentárem dessota
per escoltar-lo mellor.
Les passades qu’entonava
semblaven com oracions,
eren tristes el-legies
notes de plany i de dol.
En mig el fullam, a terra,
un ocell hi havia mort,
era menudet i negre,
com ho sont els rocinyols.
Ens miràrem am ma aimada,
am mirada de dolor,
compadint la pena aquella
del bell cantaire de l’olm.
I’m digué: “Si tu’t moricis…
també’m moriría jo”,
i devallárem a Vila
quand ja declinava’l sol.

Vaig comprendre l’amargura
d’aquell pobre trovador
la tarda que les campanes
tocaven per Ella a morts.
Mirant-la al blanc llit inmóvil
am semblant cerós i groc,
vaig saver també les penes
més ingrates d’aqueix mon.
Vaig dir-me: “Si tu’t moricis…
també’m moriría jo”.
Va morí i no vaig morir-me,
tampoc morí’l rocinyol;
voldría morir mil voltes
que veure’s tan negre’l cor!

Josep Fradera