Final (i prou!), de Joan Bosch:

Final (i prou !)

Naturalment, el cap ens bull d’indignació i tristesa. A molts, ja sé que n’hi ha que, en canvi, estan encantats, ens indigna contemplar com a l’any 2010 el nostre poble pateix una actuació urbanística tan regressiva i contrària als criteris de respecte al patrimoni (cultural, històric i natural) i que destruirà el que quedava d’una riera natural i ens llegarà un canal de formigó. Especialment ara que els criteris de sostenibilitat, respecte i projectació respectuosa tenyeixen, per fortuna, les legislacions de les institucions europees i inspiren les polítiques progressistes i els treballs dels arquitectes i urbanistes més intel·ligents i sensibles. A Malgrat, per contra, sembla que ens toquen els expeditius i destralers, partidaris de l’ urbanisme suburbial, de la simplificació i la idea prefabricada, del traç groller i gruixut. Els incapaços de gestionar una idea subtil de plantejar-se conciliar dos o tres requisits alhora (una intervenció naturalitzadora, la conservació d’un vell canal, la seguretat, per exemple).

Sembla que fatalment aquest és el nostre destí fins que no canviï la correlació de forces dins de l’Ajuntament: polítiques de vol gallinaci, diàlegs de sords, insults i renecs contra arguments, prepotència, contaminació informativa, regidors “fantasmes” o sense cap preparació, considerats només per a decantar les votacions...Ja fa anys que ho patim. Tots tenim present la llista de disbarats que ara culmina amb la destrucció del tram de la riera de Can Feliciano gràcies als nou vots nou vots de l’alcaldessa Conxita Campoy i dels regidors i regidores Ma. Lluïsa Mérida, Antoni Puignou, Ma. Carme Aubanell, Enrique Viñolas, Valentí Rodríguez, Jordi Romero, Anna Raja i Ana Vega. Els mateixos que han tolerat la degradació de la Torre de la Vídua Sala: que no ens enredin, allò que en queda només és una relíquia de l’edifici original que es conservava prou bé encara quan la mobilització popular els va posar contra les cordes i els va obligar a preocupar-se pel problema. Ara, amb la restauració només es crearà un succedani.

En fi, hi ha tants de fets i actituds que certifiquen que el PSC local no és un partit progressista ! –em pregunto quan va començar a deixar de ser-ho, potser quan l’alcalde Mora i els seus van passar a segon terme ?. Observo només com als seus dirigents actuals els agrada l’ urbanisme d’asfalt i piconadora, l’ urbanisme expeditiu que no s’atura mai davant de la complexitat, la varietat o la riquesa d’un espai complex i difícil però també ple de possibilitats. O com han tirat pel dret en un tema, aquest de la riera, a propòsit del qual els constava l’oposició d’un sector molt important de la ciutadania –crec que majoritari a la llum que mai no s’ha produït una mobilització ni física ni d’opinió en favor del calaix de formigó. Han tirat pel dret tot i conèixer la decidida oposició de les altres forces polítiques, representatives, no ens n’ oblidem, d’un 51% de la població segons els darrers resultats electorals. Els 3314 vots del PSC-PP han pogut més que els 3553 que van sumar ERC, CiU i ICV, que 5.000 signatures i que una ferma iniciativa popular sostinguda durant setmanes. Han tirat pel dret, encara, tot i saber, --ha quedat escrit—que els experts de la covarda ACA que el projecte alternatiu i naturalitzador era molt millor que l’actual. Fa pena recordar que l’alcaldessa deia que ella en faria cas del criteri dels autèntics especialistes !. Tiren pel dret malgrat que els tribunals encara no s’han pronunciat sobre el contenciós interposat per molts ciutadans...I tot plegat, mentre no es fa res per resoldre el sector més degradat de la riera (el més avergonyidor pel poble si pensem en la seva dimensió turística).

Que hi farem: són els efectes secundaris de la nostra democràcia. I els haurem d’acatar amb un civisme responsable però profundament indignat. Tanmateix goso demanar-vos de no oblidar el que ha passat durant aquests mesos. A tots els que penseu que un Malgrat millor és possible, als que us agradaria veure que una democràcia autèntica i participativa governa els afers públics –i no únicament una forçada democràcia formal--, als que desitgeu acostar-vos a una idea de poble modern i de qualitat (amb un govern capaç, dialogant i obert a enriquir-se amb les iniciatives ciutadanes i dels altres partits, amb idees i personalitat pròpia) us demano que no oblideu que aquestes són les regles del sistema democràtic. Aquesta vegada ens han anat en contra. Haurem d’acceptar que l’equip de govern té legitimitat legat. Però també que de legitimitat moral ni ètica en té ben poca. Per tant, si aquestes són les regles del joc no tenim cap més camí de futur que aspirar a canviar democràticament el govern municipal: entre tots, des de les diverses sensibilitats polítiques i individuals. Crec que és la lliçó definitiva d’aquest trasbals: només el canvi pot evitar que la degradació continuï. Ells ja no canviaran, és normal, segur que aquest poema de Marià Manent no els agrada gens:

LES ACÀCIES SALVATGES
Les acàcies salvatges s’estan vora el camí,
esveltes, amb la vesta molt tènue i florida.
El capvespre de maig exhala un aire fi
i la flor queia, lenta, amb l’aroma esvaïda.

Tal, les dolces amigues, en la pàl·lida llum
d’algun record llunyà, esveltes i lleugeres:
el vent imperceptible fa un vol de cabelleres
i cada ombra diàfana deixa un poc de perfum.

Joan Bosch