"Les enramades de Corpus" (I):

(Text de "La vila de Malgrat i sos contorns")
Figureu-vos un carrer qualsevol del poble que té assenyalat un dia de la vuitada de Corpus per celebrar la seva festa.
Penetreu a tall de tafaners la tarda abans en aquelles cases i ben segur que trobareu llurs dònes atrafegades escorcollant la calaixera de daurats panys, o el guardarrobes enfonsat dins la paret, en busca de quelcom que flairarà a càmfora o a pomes camosines.
Aquest quelcom lo mateix podrà ésser un blanc mocador de seda o pita mostrajat de flors verdes o vermelles, amb que cobríem el xipó nostres avies, que un mantell de flonxós serrell que lluíen en les grans festivitats.
L’endemà veureu aquelles prendes lligades a una canya de la finestra que us farà l’il•lusió d’un encant públic o d’una exposició d’antiguitats.
En aquell nèt i ben regat carrer hi notareu una restellera de pins i verns alternant amb verds canyiços adosats a les seves parets.
Festers o teieres com graelles clavades a un pal plantat, s’oviren també de distancia a distancia. A la vesprada hi crepitajaran estelles de pi o d’olivera, escampant per tot arreu un molest núvol de fum, deixant caure espurnes de foc i blanca cendra.
Alceu els ulls en alt i topareu amb unes tirallongues recobertes de llentiscle, esparraguera o de flairosa ginesta, que s’encreuen de finestra a finestra, deixant alguna que altra clariana per contemplar el cel.
Fixeu-vos, sobre tot, en la nota religiosa que informa l’ànima de la festa. Vull dir l’acte d’anar en comitiva tots els veïns del carrer, ben endiumenjats, cap a l’iglesia, precedits de noietes vestides de blanc i d’una orquestra, ensems que seguits de la quitxalla qui descalça mostra uns peus que posats en aigua faríen un caldo molt espès. Aquelles dònes encara usen mantellina blanca o negre de llana, que’ls hi tapa el cap i també les espatlles.
Ja en l’iglesia, oieixen el solemne ofici, enfervorits llurs cors amb els acords de la música, i més que tot, atrets per la presencia del Déu de l’eucaristia exposat en la brillant custodia. (pp.101-102)