Truncament llarg:

Ahir va ser Sant Antoni Abat, avui diumenge després, toca tortell i benedicció dels animals.
Altre any continua el truncament d'aquesta tradició centenària. Una llàstima.
Esperem que tots els burros i ases siguin feliços, així com altres animals!
Si voleu gaudir d'aquesta festa teniu els actes de Sant Genís o Palafolls com a els més propers.

Per què fem festa?

Per què fem festa el dia de St. Esteve?

Era aquest dia el que es considerava inici de l’any, quan l’esperit religiós estava molt més arrelat a la societat. Per això es celebra tal i com ara fem festa el 1 de gener.

L’any començava amb el naixement de Crist i els primers Sants a rebre honors eren del calibre de St. Esteve: l’anomenat proto-màrtir, o el primer màrtir del món cristià, patró d’oficis com el dels forjadors de frens de cavall, i figura de molt de culte; es sol representar amb una pedra (al cap o a les mans), un llibre, i a vegades la palma del martiri.

Com a curiositat: antigament els notaris començaven els llibres de notaria el dia de St. Esteve, com a primer dia de l’any.

La Verge del Roser i Lepant:

Ahir (disculpeu el retard) va ser el dia de la Verge del Roser, aquest dia començava el Rosari de l’Aurora, una processó dominical que es feia a molts pobles i que s’iniciava a les tres de matinada. La festa del Roser d’Octubre no és festa del Roser sinó del Rosari: una data instituïda per l’Església per recordar la victòria espanyola davant dels turcs a la batalla naval de Lepant. Diuen que el rosari es va tornar a resar molt, desprès d’aquella victòria. L’altre teoria, i no contrària a l’anterior, diu que la batalla de Lepant es va guanyar aquest dia dedicat a la Verge del Roser, i que des d’aleshores se li va dedicar la victòria i el seu culte va créixer. Moltes cases i esglésies van comprar retaules per homenatjar la Verge: a Malgrat en teníem un (va ser cremat a la Guerra Civil), llegim el fragment en que Mn. Paradeda ens el descriu: “Altar del Roser. D’istil barroc, sembla de principis del segle XVII. La Verge del Roser té a sa dreta Sant Telm i a l’esquerra Sant Pons. En son estatge superior s’hi troba Santa Caterina, verge i màrtir (25 de novembre).”

Era un culte important a Malgrat, que ja s’ha perdut (tret del fet de resar el rosari), fins i tot no es va fer un retaule nou a la Verge (com sí que es va fer amb altres Sants) després de la guerra. I és que, a que no sabeu quin Poble molt proper a tots vosaltres va participar a la victoriosa Batalla de Lepant?

Sant gos:

Era creença popular que cada dia, de bon matí, el gos de Sant Roc voltava per tota la ciutat i feia fugir els gossos rabiosos. Hi havia gent que deixava rosegons de pa al carrer per tal que el gos de Sant Roc pogués menjar. L’entendridora història del gos de Sant Roc va fer que hi hagués gent que el venerés més que el mateix sant i fins i tot s’havia arribat a fer-li ofrenes i presents. Hom deia que l’endemà de Sant Roc era sant gos i es continuava fent llum a la imatge i cantant els goigs, però aquesta vegada dedicats al ca. Avui era l’únic dia que es permetia l’entrada de gossos a les esglésies. La resta de l’any era rigorosament prohibit a causa de la creença que el cos del gos era una de les maneres preferides del dimoni de prendre forma a la terra. Era creença popular que Sant Roc tenia la virtut de protegir de la pesta, i moltes poblacions li havien fet vots perquè les guardés de tan terrible mal. També se l’invocava contra els estralls del foc. “Gloriós Sant Roc, guardeu-nos de pesta i de foc”. (extret del llibret de Festa Major del 1992)

Per saber-ne més o satisfer cusiositats: http://arenys.org/stroc/art2000agenda.htm

(imatge: "Sant Roc" del Maestro de San Pablo de la Moraleja, de cap al 1500, es troba a la Colegiata de San Antolín, Medina del Campo)

Sant Roc (1):

Sant Roc va néixer, segons la tradició, a Montpeller (Occitània, aleshores Corona d'Aragó) cap a 1295 i va ser un pelegrí que es va desplaçar a Roma. Va recórrer Itàlia, es va dedicar a curar tots els infectats de la pesta i va morir en olor a santedat (1327). La seva vida l'hem de datar, amb tota seguretat, a partir de la meitat del segle XIV i la seva mort, probablement a Anguera, malgrat que també existeix la hipòtesi de Montpeller.

La seva devoció es va estendre molt ràpidament a partir del segle XV. Des de Venècia es va estendre el culte cap al món germànic i als Països Baixos. En 1477, en ocasió d'una altra epidèmia de pesta, es va fundar a Venècia una confraria que sota el seu patronatge es va dedicar a allotjar els malalts de pesta, i que va ser coneguda com a Confraternità o Scuole di San Rocco. Aquesta va fomentar la devoció al sant construint capelles i centres d'acollida per tota Itàlia. Una de les esglésies més conegudes dedicades a aquest sant és a París, molt a prop del museu del Louvre, feta edificar per Lluís XIV el 1563. Tota Europa i Amèrica Llatina estan sembrades de temples que li són dedicats.

En el títol hi poso un "1" perquè és la primera part d'un seguit de posts que dedicaré al nostre patró per a que el poguem conèixer millor.
(imatge: "Sant Roc" de Francesc Ribalta, de cap al 1600) Si cliqueu sobre seu s'ampliarà, com sempre.

Sant Cosme i Sant Damià (Capella de l'Antic Hospital):

Consta que foren enterrats a Cir (Síria), on moriren decapitats, en temps de Lísias procurador romà, en la darrera persecució de Dioclecià. Durant els segle V la devoció als germans Sant Cosme i Damià s'estengué per tot el territori cristià. Als països catalans, on són coneguts per sants màrtirs i metges, començà la devoció en època visgòtica. Durant l'època medieval el gremi de Metges, Farmacèutics i Barbers adoptà l'advocació als sants i se'ls dedicaren algunes esglésies i capelles com la de Rialp (Pallars Sobirà). Encara avui dia es conserven a Rialp les magnífiques talles de l'època Gòtica dels sants Cosme i Damià. Abans el dia de St. Cosme i Damià era el dia 27 de setembre, però a causa de l'organització del santoral que va efectuar el vaticà, avui dia se celebra el dia 26 de setembre. No tenen cap relació directe amb Malgrat, la seva devoció a la Capella de l'Antic Hospital ve de la seva naturalesa de sanatori, res més. Si en voleu saber més: "Els sants metges guaridors sant Cosme i sant Damià" de Josep M. Vilarrasa. "La llegenda daurada" de S. de la Voràgine (Capítol 143)

Sant Ramon Nonat (Ermita de Santa Rita):

Desprès de beneir la palma, el llor (llorer) o la branca d’olivera, res millor que una nota hagiogràfica del Sant que més problemes va causar a l’hora de identificar els que composen l’ermita de Santa Rita:
Sant Ramon Nonat és un personatge d'historicitat dubtosa, molt popular i venerat com a sant a Catalunya i arreu on s'estengué l'orde de la Mercè i els mercedaris. Hauria nascut al Portell (Segarra) al final del s XII i mort al castell de Cardona el 1240 quan anava a Roma per ésser investit cardenal pel papa Gregori IX. Una altra versió el faria mercedari entre el 1320 i el 1346. La seva suposada biografia diu que fou extret pel senyor de Cardona, parent seu, del ventre de la seva mare ja difunta, circumstància que li donà el renom i l'advocació tradicional de patró de les parteres. Molt jove s'hauria fet mercedari i hauria fet diversos viatges a Àfrica per redimir captius, en un dels quals hauria estat empresonat i torturat. Se'l representa vestit de cardenal i amb una custòdia per la seva devoció a l'eucaristia i per la tradició que Crist mateix li donà el viàtic al castell de Cardona. El seu culte se centrà al convent mercedari de Sant Nicolau del Portell, on es guardava el seu cos, i fou molt popularitzat per l'orde al llarg dels ss XV i XVI, fins que el papa Urbà VIII aprovà el culte el 1628. Possiblement es tracta d'un desdoblament de Ramon de Penyafort, que intervingué tan directament en la fundació de l'orde mercedari, a la vida del qual s'haurien afegit notícies de l'actuació d'un antic mercedari de nom Ramon de Blanes. La seva festa és el 31 d'agost.